venerdì 17 gennaio 2003

SOGNAND LE MIE MONTAGNE

Le mie montagne a j’ero
d’ invern bianche ’d fiòca,
brin-a e giassa.
An sa e an là
a spontavo ed roche
grise, neire, spaventose.
Su, el ciel a smiava
en gran mantel
blue, sensa na nìvola.
Pian pian, i candlot
a se slinguavo.
La neuit, milion de stèile,
el bianc a diventa bleu scur,
el nèir ancora pì nèir.

La primavera e poi l’ istà.
La fioca a fondìa,
restavo i prà fiorì,
quatr cà, en can,
doi gat e lassù…..
lassù le rocaje, i giassè,
e mi che im n’ andàsia
pian pian per i sentè.

I sognavo, mentre l’eva
dii ri, el vent fra le piante
a cantavo na canson….
Mi andasia e ringrassiavo el Signor.

Le mie montagne a j’ero
na fior an mes al prà,
na nivola che a passava,
‘n ‘ucelin ch’a cantava….

Anche na pera che a venia giù,
o na slavin-a, la tormenta,
el sol….a l’era queicos
che a me slargava el cor.

Anche se mi i piorava ed comossion,
mi i j’era contenta d’esse rivà
là dzora, a tochè el cel

e vedde tut pì bel!!!
Marisa